Aquest darrer mes de novembre ha fet 30 anys de la mort del general Franco, que va governar dictatorialment el nostre país durant gairebé quatre dècades. La seva desaparició de la vida política va significar un abans i un després a la història. Diversos programes de televisió s’han encarregat de recordar-ho. Sovint s’ha atribuït el mèrit del canvi democràtic de manera exclusiva a alguns protagonistes. Aquesta interpretació és injusta amb els lluitadors demòcrates. Amaga, a més, que els esmentats protagonistes no sempre van actuar per convicció personal sinó empeses per les reivindicacions populars.

En aquest context és lamentable una vegada més els oblits històrics de la nostra societat. La famosa transició, va ser només obra d’alguns personatges ? Per que se silencia les forces socials que es varen organitzar des de la legalitat ? Per què no es fa memòria de la lluita pacífica i clandestina de tanta gent ?

Tot això ve a tomb per recordar que el Poble-sec també va lluitar per aconseguir el reconeixement de les llibertats. Òbviament, no va ser l’únic barri, però el seu exemple pot ser paradigmàtic. Va ser a costa de molt esforç i sovint jugant-se-la. Com s’esmenta més endavant, algun dirigent fins i tot va ser empresonat setmanes abans de la mort del dictador.

Com a la resta del país, l’any 1975 els partits polítics estaven prohibits i, per tant, havien d’actuar de manera clandestina. Els seus militants es reunien en secret i es relacionaven amb noms falsos com a mesura de seguretat. Hi tenien implantació partits d’esquerres (PSUC, PTE, LCR, MC, MSC…), independentistes (PSAN) i llibertaris. El nexe comú era acabar amb el franquisme, però entre ells existien grans diferències ideològiques. El debat polítics era intens i es discutien, entre altres coses, les diverses estratègies per incidir en la societat a través d’entitats legalitzades.

Les associacions de veïns eren una bona plataforma per fer-ho. Moltes van ser legalitzades a l’ocàs del franquisme, dos o tres anys abans de la mort del dictador. Això les permetia moure’s amb una certa llibertat, tot i que força restringida, i les feia properes a uns ciutadans atemorits. Les seves reivindicacions (socials, escolars, sanitàries, urbanístiques, culturals..) afavorien les complicitats amb els veïns.

Justament l’Associació de Veïns del Poble-sec va ser l’entitat que va aglutinar la lluita del barri i, al capdavall, els desigs d’acabar amb un règim fonamentat amb el terror i la repressió de les llibertats més elementals (reunió, expressió, manifestació…). El seu precedent va ser una comissió de barri de caire clandestí, que havia entrat en contacte amb altres grups a la històrica Coordinadora de Sant Antoni. Era l’any 1972.

Cal dir que contemporaniament també existia l’Associació de Veíns i Comerciants de la França Xica, ubicada a la barriada del mateix nom. Els seus orígens eren anteriors i molt diferents i, logicament, també el seu tarannà. La presidència era ocupada per un falangista, que també havia estat alcalde de barri. Per cert, els membres de Falange ocupaven el local del carrer de Blai 34, on ara hi ha la biblioteca Francesc Boix.

Pel que fa a l’esmentada Associació de Veíns del Poble-sec, el mes de juliol de 1973 va presentar els estatuts al Govern Civil, organisme administratiu amb un gran poder polític. Van haver de passar uns quants mesos fins la seva aprovació, que va esdevenir el mes de febrer de 1974. El mes de març s’elegia una junta presidida per Esteve Dalmases. Cal remarcar dos trets: l’entitat va assumir el pes de totes les reivindicacions del barri (ex, el Pla Comarcal) i bona part dels membres de la junta pertanyien a partits polítics encara clandestins.

Roger Rodés va ocupar la presidència des del mes de febrer de 1975. Precisament, a finals de setembre va ser detingut a casa seva. El fet va commoure al barri i va mobilitzar als elements més actius. Va ser alliberat sense cap càrrec el 7 de novembre. Havia estat una decisió governativa amb la finalitat d’acovardir els dirigents veïnals que estaven clarament arrenglerats amb l’antifranquisme.

A partir del històric 20 N, la vida social i política va adquirir un ritme frenètic. Els diumenges 1 i 8 de febrer de 1976 molta gent va participar en les manifestacions tot demanant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. El centre de Barcelona va quedar col•lapsat. La policia va quedar desbordada. Les ànsies democràtiques cada vegada tenien més adeptes i la gent perdia la por. Ja no res podia seguir igual.

Molta gent del Poble-sec va participar d’aquest moviment i va aportar el seu gra de sorra. I ara tornem a la consideració inicial: es just adjudicar només el mèrit als algunes personatges polítics ? De debò, haguéssim arribat fins on hem arribat (tot s’ha de dir, amb moltes mancances) sense aquestes mobilitzacions populars ?

	Poble-sec 1975 Radiografia d'un moment històric