Entre
el Port i Hostafrans, entre el Raval, l’Eixample i Montjuïc,
encimbellat a la muntanya, allà, sota l’ombra del
maleït castell, va néixer el Poble-sec.
Al
1854, quan es va aprovar, per fi, l’enderrocament de les
muralles que encerclaven Barcelona des de l’edat mitjana,
el Poble-sec va quedar fora del Pla Cerdà per restar
inclòs dintre de l’àrea de seguretat del
Castell de Montjuïc. Tot i així, a les següents
dècades, aprofitant la reducció de l’esmentada
àrea de seguretat, en aquesta franja de terreny robat
a la muntanya i cedit per l’exèrcit, va començar
a créixer el barri.
Entre
el Paral•lel i la muntanya, entre la plaça d’Espanya
i el Mediterrani, el Poble-sec ha estat des de sempre definitivament
influenciat per las coordenades que li proporcionà la
seva privilegiada localització geogràfica. Ja
a finals del segle XIX i a principis del XX, el Paral•lel,
conegut com el Broadway barceloní, animava les
nits del barri i de tota la ciutat, amb els seus espectacles
i music-halls, mentre que Montjuïc brindava la
tranquil•litat que irradiava la seva vegetació,
encara que també animava les tardes amb els seus famosos
berenadors. I la plaça d’Espanya, juntament amb
l’eix viari ideat i creat arrel de l’Exposició
Universal de 1929, va condicionar en bona part la frontera oest
del barri, donat que la seva construcció va atraure una
gran massa de població a viure i conviure al barri, el
mateix que a la frontera est va suposar la presència
necessària d'un enorme nombre de llocs de treball, de
fàbriques i negocis complementaris que va comportar el
creixement i potenciació del Port.
El
Poble-sec, un barri ple d’orgull treballador, on la llavor
de l’anarquisme i del sindicalisme radical va ser foragitada
a sang i foc, i on es va patir estoicament l’efecte d’un
dels primers bombardejos passius soferts per població
civil, sota les bombes italianes i alemanyes llançades
pels feixistes.
El
Poble-sec, que durant quasi mig segle va créixer entre
el Barrio Chino i les barraques que encatifaven Montjuïc,
impregnant les seves gents de sentiments i sensacions, de realitats
i de ficcions que, com ningú, va encertar explicar el
fill pròdig del barri, l’adorat Joan Manuel Serrat.
El Poble-sec és un barri amb entitat i personalitat pròpia,
tot i que avui forma part del Districte Administratiu Sants-Montjuïc,
i tradicionalment resta dividit en tres parts clarament diferenciades:
La França Xica, l’Eixample de Santa Madrona i les
Hortes de Sant Bertran. La França Xica construït
a la part més alta i limitat pel carrer Lleida, encara
conserva petits xalets de principis del segle passat, situats
a la zona de la Satalia, que semblen governar el barri i observar
la ciutat quan dorm. L’Eixample de Santa Madrona, que
porta el nom de la més antiga Patrona de la ciutat i
que alhora és el de la principal església del
barri, ocupa la part central del barri, i poca gent sap que
de fet va ser el primer eixample concebut per la ciutat de Barcelona.
I les Hortes de Sant Bertran, topònim recollit de molt
lluny a la historiografia catalana, resten ubicades al lloc
que abans ocupaven enormes camps de cultiu a on es conreaven
cereals, fruits i hortalisses destinats als habitats de Barcelona.
El
Poble-sec, nascut a l’ombra de la muntanya, allà
on la ciutat s’acaba i comença el mar, amb els
seus carrers que no saps si pugen o baixen, però que
mai et deixen descansar. Aquest ha estat sempre un barri multicultural,
que abans integrava gents arribades de més enllà
de l’Ebre i que ara arriben de més enllà
del mar; que abans parlaven castellà i que ara parlen
un grapat de llengües més, però que potser
dins d’ aquesta diversitat hi ha la sal.
By JA
