El Funicular de Montjuïc ha estat, sens dubte, el mitjà de transport que més s’ha associat amb la muntanya de Montjuïc, per bé que no ha estat tan conegut per la ciutadania com els funiculars del Tibidabo o de Vallvidrera. Els seus orígens es remunten al començament de la dècada de 1920, quan els advocats Josep Rogent Pedrosa i Elies Rogent Massó van concebre un sistema de transport amb la idea d’enllaçar la Rambla –i l’estació “Liceu” del Metro- amb el castell de Montjuïc. La idea a curt termini era oferir un mitjà de transport ràpid i assequible per a tothom per a desplaçar-se a l’Exposició d’Indústries Elèctriques . A més llarg termini, es buscava, però, impulsar la recuperació per a la ciutat de la muntanya i del castell de Montjuïc. A aquests efectes s’havia previst, d’una banda, un sistema de transport mixt entre la Rambla i el Castell de Montjuïc, integrat per dues línies de funicular entre el Paral•lel i el castell de Montjuïc, i un tramvia subterrani entre la Rambla i el Paral•lel :es calculava que, amb transbordaments inclosos, el temps de desplaçar-se del Pla de la Boqueria al Castell seria de 17 minuts. D’altra banda, es projectava instal•lar un ascensor inclinat panoràmic baixant per la falda de la muntanya, entre Miramar i el Morrot.

Tot i alguns entrebancs inicials (en particular, la mort del promotor Elies Rogent), el projecte va començar amb bon peu : es va crear una societat (“Funicular de Montjuich S.A.”) per a impulsar la construcció i l’explotació d’aquests medis de transport i es van posar en servei els dos funiculars Paral•lel - Miramar i Miramar - Castell , inaugurats, respectivament, el 24 d’octubre de 1928 i el 23 de juliol de 1929. El públic i la premsa van acollir molt favorablement la introducció d’aquell nou servei de transport, que, a banda d’obrir una nova perspectiva per a desplaçar-se a Montjuïc , s’havia dissenyat d’acord amb els darrers avenços de la tècnica . Sens dubte, el més destacat d’aquests avenços era el “tapís rodant” que es va instal•lar a l’estació del Paral•lel, però no es pot oblidar el disseny dels vehicles i de les estacions, més proper al dels moderns metropolitans que al dels funiculars fins llavors existents, o els potents equips de tracció que permetien que el funicular de Paral•lel – Miramar assolís una velocitat de 17 m/s, rècord europeu en matèria de funiculars.

L’Exposició de 1929 i l’ obertura del parc d’atraccions “Maricel Park”, promogut per la pròpia empresa del funicular , van marcar un període d’esplendor, dissortadament breu : diverses dificultats, sobretot de tipus financer, van impedir que s’arribessin a posar en marxa el tramvia subterrani de la Rambla i l’ascensor inclinat de Miramar. D’altra banda, el context general tampoc no hi ajudava gens : Amb l’adveniment de la II República va semblar possible el lliurament del Castell de Montjuïc a la ciutat, que hagués permès culminar els objectius perseguits amb la construcció del funicular, però l’esclat de la Guerra Civil va frustrar de forma contundent aquesta perspectiva . La guerra va comportar també, d’altra banda, la destrucció total del Maricel Park, que ja no tornaria mai més a obrir.

Mentrestant, es va anar consolidant una clientela que accedia a Montjuïc amb el propòsit d’anar-hi a esmorzar o berenar, reprenent en certa manera la tradició de les antigues “fontades”, que s’ havien vist interrompudes per l’Exposició de 1929 . També s’utilitzava el funicular per anar a futbol a l’Estadi de Montjuïc, si bé aquesta activitat va anar perdent pistonada conforme es va anar deixant de jugar-hi partits.
Però, per sobre de tot, hi havia uns usuaris que, des de bon començament, formaven pràcticament part del paisatge del funicular, com els alumnes de l’Escola del Bosc de Montjuïc o els soldats del Castell.

Finalment, no podem oblidar els barraquistes de Montjuïc, que van fer un ús assidu i constant del funicular, malgrat que el preu dels bitllets els resultava elevat i que els horaris no s’ajustaven a les seves necessitats.

La història del funicular va donar un tomb a partir de la dècada de 1960. Les barraques van desaparèixer i es va impulsar la renovació dels jardins de Montjuïc i la creació del nou parc d’atraccions. En aquest context, l’ajuntament de Barcelona va començar a intervenir en la gestió del funicular, fins que va ser municipalitzat, el 1972. Dos anys abans, el 1970, el funicular es va poder enllaçar directament amb el Metro, en inaugurar-se l’actual estació “Paral•lel” del metropolità. Malgrat aquestes millores, el funicular no pogué escapar de la crisi del transport públic i es va plantejar la seva supressió. El 12 de gener de 1981 s’interrompia provisionalment el servei en els dos trams del funicular, però només un d’ells, el tram Paral•lel – Miramar, reprendria el servei, el 16 de juliol de 1984, com a “transport singular” de Barcelona, és a dir, amb un caràcter eminentment turístic.

Tanmateix, la història del “funi” havia de donar encara un altre tomb, arran dels Jocs Olímpics de 1992 : davant la demanda de transport a Montjuïc que havia de suposar aquest esdeveniment, i atesa la dificultat de fer-hi arribar el Metro a temps per a la seva celebració, es va imposar la solució de substituir el vell funicular de 1928 per una instal•lació totalment nova. Els vells trens es van acomiadar el març de 1991 i el funicular nou es va inaugurar el 23 de juny de 1992, un mes abans de començar els Jocs. Des del 2002, el funicular està integrat en la xarxa metropolitana de transports i es fan projectes per a perllongar-lo novament fins al castell de Montjuïc. Si ajuntem aquests projectes amb la proposta actual de retornar definitivament i totalment el castell de Montjuïc, podem tenir l’esperança que, ben aviat, s’acabi fent realitat el somni de total recuperació de la muntanya que va impulsar, vuitanta anys enrera, la construcció del Funicular de Montjuïc

FERRAN ARMENGOL I FERRER

	El funicular de Montjuïc